Joan Maragall
EL COMTE ARNAU/EL CONDE ARNAU
Primera part/Primera parte
●
I
Els timbals de l’orgia ofenen l’aire
de l’hora matinal, que encara guarda
les quietuds de l’aire de la nit.
I surt dalt de cavall el comte Arnau,
que porta la capa blanca,
i va a veure l’abadessa
del convent de Sant Joan.
Els pastors, per les muntanyes,
tots de lluny guaiten com passa;
els pagesos tots tremolen…
“És el comte Arnau!”
I
Los timbales de la orgía ofenden el aire
de la madrugada, que guarda todavía
las quietudes del aire de la noche.
Y sale montado a caballo el conde Arnau,
que viste de capa blanca
y va a ver a la abadesa
del convento de Sant Joan.
Los pastores, por las montañas,
desde lejos espían su paso;
los campesinos tiemblan…
“¡Es el conde Arnau!”
II
Adalaisa, l’abadessa,
l’espera mig desmaiada.
Ell travessa la capella
amb la barba escabellada
de l’orgia de la nit.
Passa, i la deixa tota profanada…
I entra rialler en la cambra d’Adalaisa.
Adalaisa mig riu i està contenta:
té la cara carnosa i molt afable,
i un xic de sotabarba arrodonida,
i un clot a cada galta.
II
Adalaisa, la abadesa,
lo espera, tantito así desmayada.
Él, la capilla atraviesa
con la barba desgreñada
de la orgía de la noche.
Y pasa, dejándola profanada…
Risueño, entra en la alcoba de Adalaisa.
Adalaisa sonríe y está contenta:
es de cara llenita y de suyo afable,
bien redondeada la papadilla
y en cada mejilla un hoyuelo.
III
—Treu-te la capa, —li demana ella.-
Treu-te la capa, que et veuré més gran.
—Treu-te tu el manto, que et veuré més bella.
—No, que só l’abadessa de Sant Joan.
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
—Treu-te tu el manto, que et veuré més bella:
sense toca et voldria i sense vel.
—De genolls jo et voldria en la capella;
tan gloriós, faries goig al cel.
—Prô a mi el cel no em fa goig més que si el miro
des de la terra sobre meu obert:
me plau trobar-lo, quan els ulls hi giro,
buit i silenciós com un desert.
El cel és el repòs de la mirada,
i és el repòs del braç i el pensament;
perxò, ajagut a terra, el cel m’agrada
i m’adormo mirant-lo fixament.
—Altre cel és per mi la tenebrosa
capella on un altar brilla tot sol:
el cos humiliat sobre una llosa,
l’ànima deslliurada aixeca el vol.
I de la terra i d’aquest món s’oblida,
sospirant per la mort que ha de venir.
—En tos llavis gruixuts, de mort al dir,
com hi oneja suaument la vida!
—Mes, són fang. Quan per sempre s’hauran clos,
vindran els cucs i se’n faran pastura.
Vull amagrî els meus llavis i el meu cos
per fer-me tornar l’ànima més pura.
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
—Adalaisa, tu que ets tan vividora
i que els ulls els tens plens de voluntat,
i aquesta àvida boca prenedora,
i en els teus aires tanta majestat,
¿com és que ara malparles de la vida,
per la que estàs tan fortment armada?
No t’escau la mirada esmortuïda
sota l’arc de la cella ben poblada.
Escaurà bé a tes pàl•lides germanes,
tristos cossos per sempre immaternals:
per elles són les fantasies vanes
de vagues resplandors celestials.
Però, tu, performada criatura,
delícia de la terra, torna al món!
Romp el cordó que injuria ta cintura!
Arrenca’t Adalaisa, els vels del front!
I avança Arnau hermosament; prô es gira
airosa ella an el Sant Cristo nu,
i signant-lo an el comte, li diu: —Mira:
aquest encara és més hermós que tu!
Canta una alosa de la part de fora,
per la finestra entra el sol brillant,
el cel és blau i resplendenta l’hora:
el comte i l’abadessa es van mirant.
III
—Quítate Arnau la capa —le pide ella-.
Quítate la capa; te veré más grande.
—Quítate tú el manto; te veré más bella.
—No, que yo soy la abadesa de Sant Joan.
Canta una alondra por la parte de afuera.
Entra por la ventana el sol brillante,
el cielo es azul, la hora resplandeciente.
Uno al otro se miran el conde y la abadesa.
—Quítate tú el manto; te veré más bella;
sin toca te quisiera, y sin el velo.
—Y yo hincado en la capilla te quisiera:
tan glorioso, gozo darías al cielo.
—Pero él a mí no me lo da más que si lo miro
desde la tierra sobre mí abierto:
me place hallarlo allí cuando a él la vista giro,
vacío y silencioso como un desierto.
El cielo es el reposo de la mirada
y reposo del brazo y del pensamiento;
por eso, echado en tierra, verlo me agrada,
y me duermo fijo contemplándolo.
—Distinto cielo para mí es la tenebrosa
capilla donde brilla solitaria un ara:
humillado el cuerpo sobre de una losa,
levanta el vuelo el alma liberada
y de este mundo y de la tierra se olvida,
suspirando por la muerte que vendrá.
—En tus labios gordezuelos, al de muerte hablar
¡cómo olea, Adalaisa, suavemente la vida!
—Pero barro son. Una vez para siempre cerrados,
llegarán los gusanos y de ellos serán pastura.
Yo quiero enmagrecer mis labios y mi cuerpo
para poderme volver la alma más pura.
Canta una alondra por la parte de afuera.
Entra por la ventana el sol brillante,
el cielo es azul, la hora resplandeciente.
Uno al otro se miran el conde y la abadesa.
—Tú que eres, Adalaisa, tan vivaz lozanía
y que los ojos tienes plenos de voluntad,
y esta arrebatadora boca ávida
y en tus aires tanta majestad,
¿cómo puedes hablar mal de la vida
—por la que tan poderosamente estás dotada?
No casa contigo la mirada amortecida
bajo el arco de tu ceja bien poblada.
Quedará bien a tus pálidas hermanas,
tristes cuerpos para siempre inmaternales:
para ellas son las fantasías vanas
de vagos resplandores celestiales.
Pero tú, bien torneada criatura,
delicia de la tierra, ¡torna al mundo!
¡Rompe el cordón que injuria tu cintura!
¡Arráncate, Adalaisa, los velos de la frente!
Y avanza Arnau hermosamente. Mas se gira
airosa ella hacia el Santo Cristo desnudo
y enseñándoselo al conde le dice: —Mira:
¡este es todavía más hermoso que tú!
Canta una alondra por la parte de afuera.
Entra por la ventana el sol brillante,
el cielo es azul, la hora resplandeciente.
Uno al otro se miran el conde y la abadesa.
IV
Totes les veus de la terra
criden contra el comte Arnau
perquè, volent Adalaisa,
sense ella se n’ha tornat.
—“Fill de la terra, —fill de la terra,
comte l’Arnau:
per una imatge
t’has deturat,
per un cadavre,
tu que en fas tants!”
—“Com el Sant Cristo —no n’he fet cap.”
—“Què té el Sant Cristo? Què té el Sant Cristo,
comte l’Arnau?
És fusta morta: —no pot brotar.”
—“Ai, sí, que brota! —Ai, sí, que brota!
Valga’m Déu val!
Quina mirada —ella li ha dat!”
—“Quina mirada —quina mirada,
comte l’Arnau,
quina mirada —deu havè estat!”
Ell vol esclafir la rialla,
fa un gran crit i arrenca el plor.
Al rugit del plor que arrenca
clamorós el comte Arnau,
totes les veus de la terra
se dispersen udolant.
IV
Todas las voces de la tierra
claman contra el conde Arnau
pues codiciando a Adalaisa
sin ella se ha regresado.
—“¡Hijo de la tierra —hijo de la tierra,
conde Arnau:
por una imagen
fuiste parado;
por un cadáver,
tú que tantos has sembrado!”
—“Como el Santo Cristo —nunca ninguno he sembrado”.
—“¿Qué tiene el Santo Cristo? ¿Qué tiene el Santo Cristo,
conde Arnau?
Es madera muerta: —no puede brotar”.
—“Ay, ¡que sí brota! —¡Sí que brota, ay!
¡Más vale que Dios me valga!
¡Qué mirada —ella le ha dado!”
—“¡Qué mirada —ay qué mirada,
conde Arnau,
ay qué mirada —debe haber sido!”
Intenta el conde soltar la carcajada,
le sale un gran grito y arranca en llanto.
Al rugido del llanto en que arranca
clamoroso el conde Arnau,
todas las voces de la tierra
dispérsanse aullando.
V
Nit!… Tota l’hermosura d’Adalaisa
jeu adormida als peus del Cristo nu.
Arnau segueix pacient un camí negre
per dins de les muntayes silencioses.
Per damunt de la volta hi passa un riu
una estona… Després se perd i calla…
L’Arnau de sota terra surt al porxo.
Va cercant Adalaisa entre les celdes
i la veu que adormia sa hermosura
tota ajaguda als peus del Cristo nu,
sense vels, sense toca, sense manto,
sens gesto ni defensa… Allí, adormida.
Té una gran cabellera molt frondosa.
“Quins cabells més sedosos, Adalaisa!”
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Ella dorm, ella dorm, i a poc a poc
se li amoroseix tota la cara
com reflectant el pas serè d’un somni,
fins que mig riu molt dolçament. Li vola
una estona el sonrís entorn dels llavis.
“Quins llavis amorosos, Adalaisa!”
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Un gran sospir travessa el dormir d’ella
com onada del mar, i s’aquieta.
“Quin pit sospirador tens, Adalaisa!”
pensa Arnau. Però calla i se la mira.
Mes, quan ella obre els ulls, ell desencanta’s,
la pren amb un braçat i se l’emporta.
Quan surten a camp ras se fa de dia.
V
Noche… La hermosura de Adalaisa yace
toda dormida a los pies del Cristo desnudo.
Arnau sigue paciente un camino negro
por dentro de las montañas silenciosas.
Por sobre la bóveda pasa un río
un rato… Después se pierde y calla…
De bajo tierra, Arnau sale al cobertizo.
Camina entre las celdas buscando a Adalaisa
y encuentra su hermosura que dormía
echada a los pies del Cristo desnudo;
sin velos, sin toca, sin manto,
defensa ni compostura… Allí, dormida.
Luce larga y frondosa cabellera.
“¡Qué cabellos más sedosos, Adalaisa!”
piensa Arnau. Pero calla y nomás la mira.
Ella duerme, ella duerme, y poco a poco
se relaja su rostro como reflejando
el paso sereno de un sueño, hasta que dulce,
dulcemente, sonríe. La sonrisa le revuela
unos instantes alrededor de los labios.
“¡Qué labios amorosos, Adalaisa”
piensa Arnau. Pero calla y nomás la mira.
Un gran suspiro atraviesa el sueño de Adalaisa
como oleada de la mar, y se aquieta.
“¡Qué suspirador pecho que tienes, Adalaisa!”
piensa Arnau. Pero calla y nomás la mira.
Mas cuando ella abre los ojos él se desencanta,
la coge de una brazada, y se la lleva.
Al salir a campo raso se hace de día.
VI
Totes les veus de la terra
aclamen el comte Arnau
perquè de la fosca prova
ha sortit tan trionfant!
—Fill de la terra, —fill de la terra,
comte l’Arnau,
ara demana, —ara demana
què no podràs?
—Viure, viure, viure sempre:
no voldria morir mai;
ser com roure que s’arrela
i obre la copa en l’espai.
—Els roures viuen i viuen,
prô també compten els anys.
—Doncs, vull ser la roca immòbil
entre sols i temporals.
—La roca viu sense viure,
que res la penetra mai.
—Doncs, la mar somovedora
que a tot s’obre i dóna pas.
—La mar s’está tota sola,
i tu vas acompanyat.
—Doncs, ser l’aire quan l’inflama
la llum del sol immortal.
—Prô l’aire ni el sol no estimen
ni senten l’eternitat.
—Doncs: ser home sobrehome,
ser la terra palpitant.
—“Seràs roure, seràs penya,
seràs mar esvalotat,
seràs aire que s’inflama,
seràs astre rutilant,
seràs home sobrehome,
perquè en tens la voluntat.
Correràs per monts i planes,
per la terra que és tan gran,
muntat en cavall de flames
que no se’t cansarà mai.
El teu pas farà basarda
com el pas del temporal.
Totes les veus de la terra
cridaran al teu voltant.
Te diran ànima en pena
com si fossis condemnat.”
VI
¡Todas las voces de la tierra
aclaman al conde Arnau
porque de la oscura prueba
ha salido triunfalmente!
—Hijo de la tierra —hijo de la tierra,
conde Arnau,
pide ahora —pide ahora,
¿qué no podrás tú?
—Vivir, vivir, vivir siempre:
no quisiera morir nunca;
ser como roble que se arraiga
y abre la copa en el espacio.
—Los robles viven y viven,
pero cuentan también los años.
—Quiero entonces ser la roca
inmóvil entre soles y temporales.
—Vive sin vivir la roca,
que nada la penetra nunca.
—Pues la mar alborotadora,
que a todo se abre y da paso.
—La mar se mantiene sola,
y tú vas acompañado.
—Entonces, el aire cuando lo inflama
la luz del sol inmortal.
—Pero el aire y el sol no aman
ni sienten la eternidad.
—Pues ser hombre sobrehumano,
ser la tierra palpitante.
—“Serás roble, serás peña,
serás mar alborotado,
serás aire que se inflama,
rutilante astro serás,
hombre serás sobrehumano
—porque esa es tu voluntad.
Correrás montes y llanos,
por la tierra que es tan grande,
montado a caballo en llamas
que no se te cansará.
Pavor causará tu paso,
como el paso del temporal.
Todas las voces de la tierra
en torno a ti clamarán;
cual que condenado fueras,
alma en pena te llamarán”.
VII
“Tota la nit l’he cridada
i encara no ha obert els ulls.
No els obris ara, Adalaisa,
que el migdia no és per tu.
El migdia no és per tu,
de cara al cel en mos braços.
Nit i dia i tot per mi,
que miro al dret de meus passos!
Tu desclouràs les parpelles
quan el cel s’haurà enfosquit.”
. . . . . . . . . .
Al punt de la mitja nit
Adalaisa obre els ulls a les estrelles.
“—Arnau, que em puges al cel?
—El nostre cel és la terra.
—On anem, Arnau? —Pel món.
—Prô jo miraré al cel sempre.
—Jo el miraré en els teus ulls
cada nit quan te despertis.
—Jo amb mos ulls t’alçaré al cel.
—La carga del teu cos m’aferma a terra.
—Mos ulls faran lleu mon cos.
—Tota tu ets d’eterna dura.
—Els meus ulls són cel en flor.
—I el teu cos fruita madura!”
VII
“Toda la noche llamándola
y no ha abierto los ojos todavía.
Ahora mismo no los abras, Adalaisa:
no es para ti el mediodía.
No es para ti el mediodía,
de cara al cielo en mis brazos.
La noche con todo y día, para mí,
que a lo suyo sin cesar miro mis pasos.
Tú abrirás los párpados hasta que
el cielo se haya ya oscurecido”.
. . . . . . . . .
En punto a la media noche
Adalaisa abre los ojos a las estrellas.
“—Arnau, qué, ¿me subes al cielo?
—Es nuestro cielo la tierra.
—¿Dónde andamos, Arnau? —Por el mundo.
—Pero yo miraré siempre al cielo.
—Yo lo miraré en tus ojos:
cada noche, cuando te despiertes.
—Yo con mis ojos te elevaré al cielo.
—La carga de tu cuerpo me afianza en tierra.
—Mis ojos aligerarán mi cuerpo.
—Toda tú eres eterna. Perdura.
—Mis ojos son cielo en flor.
—¡Y tu cuerpo fruta madura!”
VIII
El comte Arnau no es lleva,
tampoc no se’n va al llit,
que corre i corre sempre,
i sempre amb més delit.
No segueix nord ni via,
que va d’ençà i enllà.
Arreu on passa, mira:
no es cansa de mirar.
No hi ha res que el deturi,
que corre com el vent:
si algun destorb l’afronta,
l’abat d’un cop, rient.
Perxò va deixant rastre
de plors i de renecs;
prô el seus grans crits de “juli!”
ofeguen clams i precs.
VIII
El conde no se levanta;
tampoco se va a la cama.
Corre que te corre siempre,
con brío siempre mayor.
No sigue norte ni vía,
anda de aquí para allá.
Sea donde sea que pase,
mira: no se cansa de mirar.
No hay nada que lo detenga
—porque corre como el viento:
si algún obstáculo enfrenta,
lo abate de un golpe, riendo.
Y así va dejando rastro
de llantos y de reniegos
—sus grandes gritos de “¡mole!”
ahogan clamor y ruegos.
IX
Aquella nit els ulls de l’Adalaisa
se van a omplir d’una pietat tan gran
que el comte Arnau s’hi va encisà una estona,
oblidat dels seus passos. Aviat
va sentir no tocar de peus a terra.
Quin esglai! Va llançà un gran crit d’esglai.
Totes les veus de la terra —s’hi van arremolinar;
prô de seguida
l’infant pesà en el ventre d’Adalaisa
i els va tornà a la terra. I digué Arnau:
“Com s’ha espessit ta figura!
La boca et surt enfora àvida i dura:
demana per l’infant.
S’ha deformat ta cintura
i el teu esguard al cel és menys brillant.
Ja et lliguen a la terra prou forts llaços…
Doncs, en la terra et deixo… I, ara, adéu.
—Arnau, si jo era teva, no eres meu!
—Jo sóc sols dels meus braços i els meus passos”.
IX
Aquella noche los ojos de Adalaisa
se llenaron de una piedad tan grande
que Arnau quedó por un momento encantado,
olvidado de sus pasos. Pronto
sintió no tocar con los pies en tierra.
¡Qué espanto! Pegó un gran grito de espanto.
Todas las voces de la tierra —se le arremolinaron;
pero entonces
el niño pesó en el vientre de Adalaisa
y los regresó a la tierra. Y dijo el conde:
“¡Qué espesa se te ha vuelto la figura!
La boca se te desborda por fuera ávida y dura:
clama por el infante.
Se te ha deformado la cintura
y tu mirada al cielo es ahora menos brillante.
Ya te ligan a la tierra muy poderosos lazos…
Así pues, en la tierra te dejo… Y ahora, adiós.
—Arnau, cuando yo era tuya, ¡tú no eras mío!
—Yo sólo soy de mis brazos y de mis pasos”.
X
A punta de dematí,
les monges del monestir,
que dies ha l’havien soterrada,
varen trobar la morta fora el sot,
que tomava la rosada.
X
Al rayar la madrugada
las monjas del monasterio
que días atrás la enterraran,
encontraron fuera del hoyo a la muerta
que en el soto el rocío tomaba.
●
[Versión de Orlando Guillén]
